Al segle XIX, Bítem era un llogaret del
terme municipal de Tortosa. Actualment és una Entitat Menor i l’alcalde el
titulen Alcalde Pedani perquè antigament aquests llogarets es deien pedanies.
El Bisbe de Tortosa tenia una residència d’estiu abans de la Reconquista, al
1148, en la qual hi estiuejava el rei Taife de Tortosa.

Després de la Reconquesta, Bítem sempre
estigué vinculat al marquesat de Tortosa que mai li dongué la Carta de Població
per lo qual fins a l’actualitat ha esta sempre sota el seu domini. Els seus
habitants han estat sempre al voltant del miler de persones.

Fins l’any 1900, hi havia una extensa
zona a la vorera del riu Ebre d’aiguamolls, bardisses, aubes i xops, totalment
improductiu i que el riu inundava quasi cada any.

Per aquells dies, va còrrer pel poble la
notícia de que les bardisses havien estat comprades per un senyor de Barcelona
que es deia Gasol i que havia tornat de Cuba dos anys abans, al 1898, quan
Espanya va perdre Cuba i Filipines. Aquest senyor tenia l’esperit emprenedor de
tots els que es van embarcar per a “fer l’Amèrica”, i que ell ho va conseguir.

Amb la finca que havia comprat de dos-centes
hectàrees tenia un projecte de colonització com els que ja havia desenvolupat a
Cuba. Per començar, va deixar el terreny net, el va assecar i el va nivellar
amb una lleugera inclinació cap a terra endins per a que les escorrenties no
fessin reguerots cap el riu amb la terra de la finca. Establí un rec per tota
la finca amb l’aigua que treia del riu i la distribuia per les dos-centes
hectàrees.

Va sembrar cereals i verdures i plantà
cítrics i arbres de fruita dolça. Després construí les cases per les famílies
dels jornalers al voltant de dos places: “la de dins “ i “la de fora”, una
fàbrica de fer farina (farinera) i una fàbrica d’alcohol. Al final de tot, el
senyor Gasol es construí una mansió de vuit-cents metres quadrats , de dos
pisos, cadascun d’ells envoltats de galeries porticades com totes les cases
dels indianos que, per aquelles dates, tornaven de Cuba i construiren
edificacions d’aquest estil.

Faltava dir que aquest complexe
agrícola-industrial li va posar el nom de Colònia Gasol. No obstant, el poble
sempre l’ha anomenat La Masada i, per extensió i situació geogràfica, li diuen
la Masada de Bítem.

La colònia va marxar pròsperament, el
poble es va renovar amb els nous vinguts que formaren un centre cultural que es
deia “Centre de la tertúlia”, on es reunien habitualment. Crearen un cine, un
dels primers de la comarca que l’anomenaren Cine Centret, així constava a la
façana. El cine era en blanc i negre, mut i en subtítols en castellà. I com
havia una sola màquina, encenien els llums cada cop que s’acabava el rotllo.
Malgrat tot, la gent estava meravellada i acostumaven a anomenar-lo el “cini”.

Acabada la guerra civil, el Centret ja no
va funcionar més. La gent anava al cine Dorée de Tortosa que fou rebatejat
patriòticament amb el nom de Cine Goya, seguint les instruccions del moment. A
la gent no li interesaba el canvi de nom, el que lamentava era que , aleshores,
el que abans es deia “Cini”, ara es deia “flim”.

L’any 1907, s’inaugurà el canal esquerra
de l’Ebre, que agafa l’aigua a l’ Assud de Xerta per regar els arrossars del
delta de l’esquerra del riu. El rei Alfons XIII, avi de l’actual reui
d’Espanya, inaugurà el Canal.

La colònia Gasol es va vestir de festa
perquè, tot baixant de Tivenys, el rei i la comitiva reial, es parà a la Masada
perquè el rei imposà la placa al mèrit agrícola al senyor Gasol, que ja era
senador a Madrid.

Explicaven els avis que van ser presents que
s’havia construit al costat de l’Assud un hotel exclusivament per allotjar el
rei les hores que estaria durant la inuguració del canal. A l’hotel hi havia
habitacions , una gran cuina, un gran menjador, un despatx, un saló de
reunions, inclús hi havia una barberia per si calia afeitar o tallar el cabell
al rei.

Eren els temps de la Restauració
borbònica amb el caciquisme instituit, i els galifardeus de Cànoves del
Castillo i Sagasta eren el poble invitat. El dinar va ser exquisit i abundós i,
fins i tot, en va sobrar molt, de manera que tothom “va treure el ventre del
malany”, com acostumen a dir a tot aquella zona.

El rei anava sol, sense cap familiar. El
seu cuiner s’havia quedat a Madrid malalt, i, degut a aquesta circumstància, en
aquell àpat tan sols va voler menjar ous bullits per evitar un enverinament.
Expliquen que un dels convidats va voler fer una gràcia i s’atançà al rei i li
digué: “Mengi senyor rei, perquè tot el que sobri, ho donarem al bacó” (és el
nom del porc en aquells indrets). El rei, que no coneixia el català, no es va
donar per enterat, però el graciós no va figurar mai més a les llistes
electorals del regne. Potser hagués figurat a les llistes electorals de la
segona república, però a leshores, ja era mort.

Uns anys después morí el senyor Gasol. A
la seva filla i als seus néts els costava viure al bell mig de la natura. Ells enyoraven
l’hotel Ritz i el Liceu de Barcelona i volien la vida refinada que els molts
calés que tenien els podien proporcionar.

I van posar la “Colònia Gasol” en venda.
La venda no es va fer global sinó per parceles i els compradors foren la gent
que menys terra tenia per treballar. El rector de la parroquia, Mossén Josep,
va fundar el sindicat agrícola catòlic de Bítem, com hi havia a molts pobles en
aquella època. Conseguí un crèdit del Banc d’Espanya durant quinze anys al 3
per cent d’interés que va posar a disposició dels compradors.

Una familia de Bítem, Pere Salvadó i
Cinta Audí, que tenien dos fills, Pere i Joan, van comprar, aproximadament, una
hectárea de terra de ribera de la finca i una casa de la “colònia Gasol” a “la
plaça de fora”, on passaren a viure. Al cap de pocs anys, Peret Salvadó es casà
amb Ernestina Calderó i es quedaren a viure a la Masada.

Al cap de quinze mesos, nasqué a la
Masada , el dia 29 de febrer de 1924 un nen ros i amb ulls blaus que Mossén Josep
el batejà amb un nom molt bonic: Albert.

Quaranta anys despré de les eleccions del 9 de març del 2008

Aquesta pàgina pretén posar els textos que l'Albert Salvadó Calderó ha fet i fagi per deixar la saviesa que dóna l'experiència.

Esperem que fills, filles, néts i nétes en facin ús.

Vaig ser escolaritzat en català quatre anys durant la Segona República Espanyola i vaig aprendre algunes coses que a mi em semblaven moltes. A la classe d’Història vaig conèixer que després de 1914 en que Catalunya acabà perdent totes les seves llibertats i que , al cap de segle i mig, havia començat la reinaxença de la llengua i uns quants polítics hemèrits catalans treballaven sense descans per aconseguir-ho.

 

Tot anava bastant bé i al final del dia cantàvem tots junts: “Glòria catalans cantem, cantem amb l’ànima, a un crit i a una sola veu, Visca la Pàtria!”.Però, el mes de juliol del 1936, començaren a trencar-se els ciris i al gener del 1939 vingueren els que faltaven i quedarem a Catalunya pitjor que l’any 1914.

 

Quaranta anys després, tornà la llum a casa nostra i altres polítics han fet moltes coses per fer de Catalunya un pais modern, democràtic, just i desenvolupat com la resta de les nacions occidentals d’Europa.

 

Però, la vida és la vida i la història és la història. Durant els quaranta anys de la pau dels cementeris, les coses s’havien posat difícils a tota Espanya. Però, aquí, a Catalunya , havia treball i vingueren gent d’altres indrets d’Espanya. Aquesta gent acollida es guanyava la vida just per sobreviure i conseguir, poc a poc, millorar la seva situació.

 

La població catalana, que eren tots els que treballaven i vivien a Catalunya, pràcticament es va doblar en individus actius. Últimament, està arribant un allaüd d’immigrants que fàcilment amb el temps triplicaran aquest nombre d’individus actius.

Això em desmonta tots els plantejament que jo m’havia fet l’any 1936, abans de començar la desteta.

 

Si examinem el resultat de les eleccions del març del 2008 al parlament espanyol, no des del punt de vista ideològic i polític, que no tenen gaires diferències perquè tots prometen el mateix, sinó la tendència nacionalista a Catalunya dels vots, veurem que la gran majoria han estat obtinguts per dos partits polítics catalans, sucursalistes d’Espanya.I la minoria dels vots han estat per als partits catalans francament nacionalistes.

 

A la vista d’aquests resultats democràtics que han estat l’expressió de l’electorat de Catalunya, crec que hem de replantejar la nostra posició de catalans i catalanistes considerant que en un moment donat no serem més enllà del 30% de la població autòctona.

Fa pocs dies que la premsa ens informava de la independència de Kosovo., no reconeguda per tothom, una regió de Sèrbia poblada d’albanesos que són majoria amb. una minoria de serbis.

La notícia va ser rebuda amb diversitat d’opinions dins de la comunitat europea. Entre altres: Xipre, Eslovàquia, Romania i Espanya.

Mister Simon James,catedràtic honorari de la investigació de la Constitution United a la University Collage London ha publicat al Finantial Times un article el 26 de febrer del 2008 en la que analitza la repercusió de la independència de Kosovo que podria acabar el somni europeu d’Escòcia. I el somni dels que pensaven seguir els seus passos.

La independència de Kosovo ha alegrat els nacionalistas escocesos. És el naixement d’un altre petit estat a Europa. És , a primera vista, un distant, però útil, precedent per a ells.No obstant això, la disputa diplomàtica sobre el reconeixement del nou vingut té nefastes implicacions, per als separatistes, en una minoria al govern d’Edimburg.

Mitra dotzena d’estats de la UE temen l’exemple que això té per les minories ètiniques dins de les seves fronteras.

Si Escòcia vota per la independència, aquests estats podrien fàcilment fer-ho servir d’exemple per bloquejar l’entrada d’Escòcia a la UE. Els oponents són contundents i han impedit una posició europea única. Els nacionalistes escocesos sempre han demostrat una alegre despreocupació per Europa dient que una Escòcia independent seria automàticament un estat membre de la UE.

No necessàriament. Una anàlisi legal feta per la Constitution Unit de la University Collage London indica que Escòcia no heretaria automàticament la condició de membre de la UE

L’argument dels nacionalistes escocesos és que els altres estats mai deixaran fora a Escòcia. Creuen que la majoria dels membres de la UE noels vetarien.

Malgrat tot, aquest argument dels nacionalistes no té en compte adequadament la por que tenen els països que s’oposen a la independència de Kosovo. Els seus independentistes són nacionalistas i, com fa el Partit Nacionalista Escocès, posen la nació en primer lloc. El nacionalisme dels Balcans és una força crua i visceral que la cultura política més suau d’Europa occidental oblida fàcilment. Si aquells països pensen que la independència d’Escòcia pot encoratjar els seus separatistes (i dirigents vascos i turcos xipriotes han saludat Kosovo com a precedent) bloquejarien l’ingrés d’Escòcia a la UE i seria l’única manera d’impedir-ho. Si un únic membre de la UE, no diguem ja diversos membres, anunciés que veta canvis al Tractat de Roma per aceptar-hi un estat secesionista, el nacionalisme escocès quedaria sense força. Aquesta incertesa d’entrar finalment a la UE podria ser perillosament invalidant per als separatistes escocesos. La meitat del comerç d’Escòcia es fa amb la UE i “Escòcia Europa” és una peça central de l’estratègia separatista. A mesura que augmenta el debat sobre la independència, els votants voldran garanties de no quedar bloquejats fora amb la porta de la UE tancada.

Amb les prespectives legals poc útils, i un grup d’estats de la UE hostils, cal que la filera de separatistes que han començat amb Kosovo i volen continuar amb Escòcia es donin per enterats de l’estat de la situació.